Vuitena menjada: Vies

"Ojala" entra per les orelles. Aquella tonada li agrada però l'ha sentit masses vegades. Posa la mà a la butxaca, treu el reproductor i la torna a posar. Xafardejar el seu voltant sense sentir el que diuen el distreu, s'imagina les converses, el que pensen, el que viuen. Somia despert per perdre el temps.
La noia que, segur, acaba de sortir del despatx, juga amb les tecles del mòbil i sembla capficada. Escriu un missatge al seu company per dir-li que ha plegat tard i que està fins el collons de la feina. O a la mare, l'envia. O a l'amant. 1b7 acaba el missatge, segur. Els dos immigrants xerren efusivament, gesticulant. Segur que parlen de les complicacions que tenen a la feina, a casa, amb la filla, que ja és més d'aquí que d'allà i que està perdent els costums. El grup de nanos amb els peus sobre el seient i els pantalons per sota la natja, més que parlar, criden. Posa la mà a la butxaca, treu el reproductor, puja el volum i la torna a posar. "Ojala". Segur que el que mana es el que està dret, el més gros. Segur que el més llest és el que mira per la finestra pensant en la xicota. Li arriba el plor del nen que hi ha al cotxet. La mare, massa jove per ser-ho, l'agafa, se'l posa a la falda i amb el cap sobre els seus pits l'acarona i li toca el clatell. Segur que troba a faltar el pare. El nen, massa petit per saber-ho, segur que també.
La inèrcia el tira una mica endavant, per la finestra el paisatge s'atura i la gent es comença a aixecar. Segur que ja hem arribat, pensa. Tothom baixa i veu com s'escampen creuant les vies. "Oj...". Atura la música. I així, en silenci, tot li és molt estrany, quiet. No sap si anar cap a casa o fer una volta per la platja. O pels carrers. I si espera a que es torni a omplir i torna? I si és final de trajecte? I si...?