Onzena menjada: Centre Terapèutic de la Memòria

- Bon dia.
- Hola, bon dia. Els seu nom, si us plau?
- Jordi Casamitjà.
- Té visita programada?
- No.
- Passi a la saleta, si us plau, ara el cridarem. - Li diu el recepcionista assenyalant una porta amb la mà.
Entra a una sala buida i molt lluminosa amb cadires posades una al costat de l'altre, mirant cap al centre. Al racó hi ha una tauleta de fusta amb un ram de flors, liliums li sembla que es diuen, un platet amb caramels i una pila de revistes. N'agafa una i es dirigeix cap a una cadira que està més o menys al centre de la paret. S'asseu i mira un quadre de un paisatge tropical que hi ha al fons, davant seu. La típica imatge d'agència de viatges. Baixa els ulls cap a la revista, Saber Vivir es diu, i la comença a fullejar, mirant les fotos, sense llegir.
- Senyor Casamitjà? - li diu el cap del recepcionista que surt pel marc de la porta - Pot passar.
S'aixeca, deixa la revista sobre la pila de la taula i el segueix pel passadis fins una porta.
- Entri. El doctor ara vindrà i l'atendrà.
- Gràcies.
El despatx és gran i tan lluminós com la saleta d'espera. La taula és de les bones, de les de fusta massissa, plena de fotos familiars i una revista de Nature Neuroescince. Té dues nenes i una senyora molt guapa. Mira els marcs que hi ha a les parets, on hi ha els diplomes del doctor. Doctor en neurologia. Universitat de Carolina del Sud. De cop s'obre la porta.
- Perdoni que l'hagi fet esperar. Soc el Doctor Prats.
- Sí, ja. - Diu assenyalant els diplomes amb els ulls. - Jordi Casamitjà.
Es donen la mà i el doctor s'asseu a l'altra costat de la taula, a la butaca de pell.
- Bé, deixi'm que li expliqui. La nostra tècnica consisteix en esborrar els mals records mitjançant estímuls elèctrics a zones concretes del cervell. Vosté ens escriu en aquest full els mal records o experiències que desitja eliminar i nosaltres ho fem. Posaríem uns elèctrodes a la zona prefrontal del cervell i mitjançant uns monitors seleccionem...
- Sí, ja, ja... M'he llegit el fulletó. Però jo voldria esborrar els bons records. Pot ser?
- Home... No ho em fet mai. Aquesta clínica...
- Pot ser?
- Bé, sí, tècnicament sí. Els records es localitzen a la mateixa zona, bons i dolents, però...
- Doncs endavant. Quan vulgui.
- Però escolti, nosaltres... Per què ho vol fer això? No preferiria que li eliminéssim els records dolents? Per què els bons records?
- Miri, no he tingut pas una vida de flors i violes jo. Però tampoc gaire dolenta. Tinc mals records, sí, però m'han fet créixer, n'he après molt d'ells. Ara del que tinc ganes és de enamorar-me per primera vegada i sentir el pessigolleig a l'estomac del primer petó. A aprendre una altra vegada a anar en bicicleta. A quedar-me fins la matinada i veure, bocabadat i per primera vegada com surt el sol. A sentir l'explosió de gust d'una piruleta a la boca i després, davant el mirall, sorprendre'm perquè tinc la llengua vermella. Ensumar totes les flors que em trobi, camí de casa, i descobrir-hi les olors per primera vegada. Mossegar una llimona sense saber que faré una ganyota i que una esgarrifança àcida em començarà de la boca, passarà per el clatell i baixara per l'esquena, fent-me arronçar les espatlles. Obrir els regals que em fan com si fossin els primers que rebo. Com si fos la primera vegada. A...

Novena anada: El constructor virtual

Espectacular, bonic, emotiu i trist curt de Bruce Branit per a un dissabte plujós i fred. Val la pena dedicar-hi el deu minutets que dura.

Desena menjada: El balancí

Vaig a llençar la brossa, pare, diu amb veu aguda. Els pares es miren amb complicitat, sabent que de la porta de casa al contenidor no es triguen tres quarts d'hora. Tanca la porta i baixa les escales de dos en dos; al portal l'esperen. Quan la sent es gira nerviós. Llencen les respectives bosses a terra i es fan un petó llarg, amb passió. Sense llengua. De moment, només la fan servir per fer-se promeses que més endavant no sabran complir, i que quan puguin complir, ja no sabran fer. Aquest primer amor donarà pas al primer desamor, i aquest al segon amor. I amb el temps el segon desamor. I així fins que tornin a aprendre, a reprendre, a fer promeses. Però ells encara no ho saben i mentre juguen a fer equilibris amb el balancí del parc, també ho fan amb les promeses. Haig de marxar o el meu pare em matarà. De comiat un petó llarg, amb passió. Sense llengua. Ja la faran servir demà. A la mateixa hora, eh!?

Vuitena anada: Blancaneus i la poma

Fa uns quants dies vaig anar al supermercat a comprar i vaig agafar dos quilos de taronges, d'aquestes que van amb una mena de reixeta. Origen: "Comunidad Valenciana", posava. També hi diu "tratado con ceras, imazalil y TBZ". Collons, jo volia taronges, no espelmes. I això del imazalil? Què deu ser? I el TBZ? Bé, doncs... investigarem.
Imazalil és un fungicida amb el que tracten moltes de les fruites que venen als supermercats perquè durin la tira de temps. És a dir que mata els fongs que puguin sortir a la pell de les fruites, però què passa si no les rentes bé abans de fer-te el suc? Doncs que ja pots anar menjant iogurts amb bifidus, ja, que no hi ha res a fer. Aquest producte fitosanitari (bon eufemisme per dir verí) ho mata tot, el fong blanquinós de les taronges i, de pas, la flora intestinal. Un estudi fet el 2004 per la Universitat de Costa Rica confirma la seva toxicitat i demostraven greus afectacions en l'ADN. L'estudi consistia en exposar limfòcits, és a dir cel·lules individuals humanes, a concentracions mínimes durant 30 minuts i a 37 graus de temperatura i van observar que es produïen danys directes. També ho van provar amb el tiabendazol (TBZ, us sona?) i els resultats eres pitjors. El TBZ és un altre fungicida que serveix exactament pel mateix que l'imazalil, però com que els fongs a base de fotrel's-hi canya s'acostumen, millor dos per si les mosques. Aquesta tolerància als fungicides n'anomenen resistències. Tu diràs, pobrets! I si ells, els fongs, és resisteixen, nosaltres per què no? L'estudi també diu que tots dos productes afecten directament al sistema endocrí, un complex sistema químic que regula les funcions vitals del nostre organisme, com la reproducció, el desenvolupament embrionari, el sistema immunològic, i fins i tot aspectes del comportament psicosocial. Les substàncies que regulen aquestes funcions es diuen hormones.
Això sí, com a mínim tenen la decència de dir que ho posen, però no és més que una manera de poder rentar-se les mans si mai passa res. Nosaltres mentrestant el que hem de rentar bé és tota la fruita i verdura que mengen. I sinó compreu a l'ecològic de la vostra plaça, que les pomes regalades segur que no son massa bones, eh, Blancaneus?

Novena menjada: La figa

Ja no és el què era, pobreta. S'ha engreixat i la pell se li esquerda. El bronzo que ha agafat amb el sol és l'únic que la posa contenta, sap que si algun jove la veu segur que li tira la canya. Ella espera. Recorda amb nostàlgia quan estava feta una floreta i venien les abelles, papallones i borinots a festejar i fer-li pessigolles. Aix... quins temps!! I quina vida més curta! Però ella espera. I es desespera. Fa dies que li fa mal el coll i això no li agrada. Mala senyal, li diuen les altres, massa amunt vas voler anar. Tenen raó, és per llei. Una de la que ningú s'escapa, implacable, la de la gravetat. Les cervicals la maten viva, i mentre fa un repas de la seva curta però intensa vida, sent l'últim crec, aquell tan anunciat. Mentre cau pensa que no tot s'ha acabat, que encara se'n pot treure molt de suc d'aquella curta vida i... xoof!! Ja està, la llei a complert la seva fi. I així, amb tota la seva dolça anima oberta al cel, sent:Jijijijiji, jijijijiji. Ella se les mira i pensa: Immadures!!

Setena anada: Sota l'aigua

Sota l'aigua les coses es veuen diferent. Ni millor ni pitjor, diferent. Les dimensions canvien, ja que un objecte pot semblar fins a un 25% més gran del que és en realitat. Els colors també varien depenent de l'angle en que el raig de llum entra, segons va perdent velocitat i guanyant profunditat hi ha tota una gamma de tons i efectes òptics que semblen trets d'un calidoscopi. Jason de Caires Taylor ho sap, els seus 14 anys de instructor de submarinisme l'han fet escollir aquest medi per posar-hi les seves creacions. Aquest escultor, de pare britànic i mare guaianesa, a creat el seu museu particular sota les aigües de l'illa de Granada, al Carib, amb la intenció de recuperar la fauna i la flora perdudes per l'acció de l'home. No ho entenc massa perquè precisament en deu atreure bastants de homes però si més no, és curiós. Jo continuaré una estona submergit, traient el cap de tant en tant per no ofegar-me.

Sisena anada: Leopoldo Abadía i els Ninja

Leopoldo Abadía, ex-professor de política de empreses de IESE de la Universitat de Navarra i president del grup Sonnenfeld, és un "nano" de 75 anys amb 12 fills i 35 nets que el preocupen pel seu futur. I dic nano perquè té la inquietud de descobrir coses, i això l'ha portat a elaborar un diccionari que explica molt bé la crisi financera que estem patint. Aquest enginyer industrial, tot llegint la premsa cada dia, va anar donant explicació a les paraules rebuscades que no entenia per poder explicar-les a la seva descendència. Segons ell, aquesta crisi, que comença amb les hipoteques subprime als E.U.A. i que ja amenaça el pobre home que ingressa la nòmina a la caixa d'estalvis de San Quirico de Safaja, el seu poble natal, és incomparable al Crack del 29. "Allò va ser un joc de nenes al pati de una escola de monges", diu.
L'explicació es tant bona que ja li han editat, i va sortir a la venda el 8 de gener amb el títol de "La crisis ninja y otros misterios de la economía actual". Pels que ja la noteu, la crisi, el podeu consultar per internet que aqui us deixo l'enllaç. Bon profit!!

Vuitena menjada: Vies

"Ojala" entra per les orelles. Aquella tonada li agrada però l'ha sentit masses vegades. Posa la mà a la butxaca, treu el reproductor i la torna a posar. Xafardejar el seu voltant sense sentir el que diuen el distreu, s'imagina les converses, el que pensen, el que viuen. Somia despert per perdre el temps.
La noia que, segur, acaba de sortir del despatx, juga amb les tecles del mòbil i sembla capficada. Escriu un missatge al seu company per dir-li que ha plegat tard i que està fins el collons de la feina. O a la mare, l'envia. O a l'amant. 1b7 acaba el missatge, segur. Els dos immigrants xerren efusivament, gesticulant. Segur que parlen de les complicacions que tenen a la feina, a casa, amb la filla, que ja és més d'aquí que d'allà i que està perdent els costums. El grup de nanos amb els peus sobre el seient i els pantalons per sota la natja, més que parlar, criden. Posa la mà a la butxaca, treu el reproductor, puja el volum i la torna a posar. "Ojala". Segur que el que mana es el que està dret, el més gros. Segur que el més llest és el que mira per la finestra pensant en la xicota. Li arriba el plor del nen que hi ha al cotxet. La mare, massa jove per ser-ho, l'agafa, se'l posa a la falda i amb el cap sobre els seus pits l'acarona i li toca el clatell. Segur que troba a faltar el pare. El nen, massa petit per saber-ho, segur que també.
La inèrcia el tira una mica endavant, per la finestra el paisatge s'atura i la gent es comença a aixecar. Segur que ja hem arribat, pensa. Tothom baixa i veu com s'escampen creuant les vies. "Oj...". Atura la música. I així, en silenci, tot li és molt estrany, quiet. No sap si anar cap a casa o fer una volta per la platja. O pels carrers. I si espera a que es torni a omplir i torna? I si és final de trajecte? I si...?

Cinquena anada: Silphium

Mitologia i història es barregen sovint i avui ho fan per explicar la història del Silphium, una planta extingida que va ser molt important per a tot un imperi. La cobdícia de l'home la va fer desaparèixer.
Explica la mitologia que a Tessàlia hi havia una pastora anomenada Cirene. Era filla del rei dels làpites, famosos per lluitar contra els centaures. Jo no m'imagino pas a la infanta treient a pasturar les cabres per Sarrià, però és això, mitologia. Diu que Apol·lo la va veure un dia com matava un lleó amb les seves mans mentre pasturava pel bosc i això el va posar tonto. Tant va ser així que, seguint el consell dels centaures, la va raptar, la va pujar al seu carro d'or (a Apol·lo es veu que li agradaven els cotxes de luxe) i se la va endur cap al nord d'Àfrica, a una regió de Líbia que des d'aleshores porta el seu nom. Fruit d'aquest amor va néixer Aristeu. Tal era l'amor dels seus pares cap a ell que el van confiar a les musses i aquestes li van ensenyar l'art de la predicció, adivinació, apicultura, herboristeria i caça. També a conrear l'olivera. Educació multidisciplinar, en diuen. D'adult, es diu que va ser un home savi i pietós, i que va lliurar les illes Cíclades de una terrible pesta que patien. Diu que cada dia feia un ritual a Zeus i aquest, com a mostra d'agraïment, va enviar una suau brisa que es va endur la malaltia. Tant de temps aprenent d'herbes, i mira... Amb una mica de vent... Càgum, devia pensar.
La història explica una altra cosa, i és que a l'any 630 a.C. l'illa de Thera, com totes les Cíclades, patia una gran sequera. Hi havia superpoblació i per tant sobreexplotació. I per tant, gana. Es va consultar l'Oracle de Delfos i es va interpretar que part de la població hauria de migrar cap al nord d'Àfrica. Ben pensat perquè a menys població, més recursos a repartir. Però com que a casa enlloc, ningú volia marxar. Les autoritats van seleccionar un grup de gent a fer-ho per la força. Una tempesta els va sorprendre i van haver de tornar, però els seus ex-conciutadans els van rebre a pedrades i van reprendre el viatge. El lloc escollit va ser a les costes de Líbia, on van fundar la ciutat de Cirene, que en grec vol dir sospir. Devia ser per enyorança. Els colons es van aclimatar bé, es van barrejar amb la gent de la terra i van descobrir una planta autòctona que s'assemblava al fonoll però més gran en tamany. Li digueren Silphium i de seguida van veure el seu potencial.
El Silphium ja està extingit i es pensa que era de la família de les fèrules. Plini en parla i diu que valia el seu pes en denaris. Les monedes tenien, a la part de la creu, la seva imatge, símbol de poder. Amb el Silphium es feien perfums, condiments per a la cuina, ungüents, medicaments per a la tos, pel mal de coll, mal de panxa, per a la retenció de líquids, per a treure berrugues, contra la lepra, per prevenir la caiguda del cabell, com a anticonceptiu, com a píndola per avortar, com a antídot per a verins i un llarg etcètera.
El problema és que la planta era salvatge i no es podia cultivar. La seva explotació era de monopoli reial, amb normes molt estrictes sobre la recol·lecció i comercialització. La sobreexplotació va fer que desapareixés al segle I d.C.
Plini el Vell (23-79 d.C.) va descriure la última que es va trobar i que va ser entregada a Neró. "El regal més preuat que podia donar la natura al home", va dir.


Però no cal anar ni a Grècia, ni a Líbia, ni 2000 anys enrere per veure com desapareixen espècies de gran valor. Com a la Vall d'Hebron, on es podien recollir fins fa ben poc maduixes autòctones (Fragaria vesca), o a Montjuïc, la rapa de frare o apagallums (Arisarum simorrhinum). Als estanys de Sils, ja secs, es podien agafar castanyes d'aigua (Trapa natans). O la orquídia dedicada al Dr.Trèmols (Epipactis tremolsii), a la imatge, que es trobava pels voltants de Montcada. En la majoria de casos el ciment, o més ben dit l'home, les han fet desaparèixer. I sense mitologia. Una llàstima.






La informació l'he tret (o gairebé podria dir "robat") d'un article de Carlos Azcoytia i de l'Institut Botànic de Catalunya.

Setena menjada: Digues que sí

- Digues que sí, si us plau, amor, digues que sí... Recordes? Et veia passar davant el finestral i jo allà, amb la boca oberta. Al principi ni t'hi fixaves en mi, potser les meves formes no et seduïen, no ho sé. Fins un bon dia que sí que ho vas fer, recordes? Em vas mirar i jo tensa, apretant cintura. Digues que sí, amor, si us plau. Amunt i avall pel carrer, quan passaves em miraves. I jo tensa, amb la boca oberta. Em miraves. Fins aquell dia, meravellós dia, em vas mirar de dalt a baix, jo tensa, apretant cintura, vas entrar, vas xerrar amb el meu pare i després de una encaixada de mans vaig venir amb tu. Amb la boca oberta. Si us plau, amor, digues que sí. Vam passar bons moment al principi, recordes? A la teva falda, em tocaves l'orella i feia sevir les paraules que tu volies, tensa. Si us plau, amor. Quan em tocaves els cabells et deia els versos més bonics, tensa i patosa. Sí, patosa. Sé que soc difícil, ho reconec però hi posaré tot el que tu vulguis. Digues que sí, si us plau, amor. He estat temps en silenci, arraconada, amb la boca oberta. Podia haver tingut més fortuna al costat de un altre, viatjar, cantar, ballar. Però no t'ho retrec, soc difícil, ho sé. Amor, digues que sí, si us plau. T'he vist tocar altres tecles. T'he sentit bufar-li l'orella a una altra, i jo amb la boca oberta. Tensa. Digues que sí, si us plau, amor, digues que sí.

- Tornem-ho a provar, bonica. Ens ho passarem bé.

Algú sap on fan classes econòmiques de guitarra?

Quarta anada: Brian Skerry i la balena.

Des de 1998 Brian Skerry és fotògraf de la coneguda revista National Geografic i fa ben poc va tenir la experiència més acollonant i màgica de la seva vida que l'hi ha fet guanyar el premi 2008 a la millor imatge animal de la revista. Segons explica el fotògraf americà, col-laborador de revistes com People, Sports Illustrated, Geo, o fins i tot Play Boy, va anar a les illes Auckland, a Nova Zelanda a fer un reportatge sobre la balena franca nana, animal poc estudiat pel seu escàs interès comercial, amb un col-lega de professió. Quan es van posar a l'aigua no s'esperaven pas que l'animal que s'acostés fos una altre balena, la franca atlàntica o negra, gaire bé única per la seva dificultat per reproduir-se. Característica per la seva berruga al cap plena de paràsits, era lluny del seu hàbitat, l'Atlàntic nord (potser buscava xicota), pesa 70 tones i fa 15 metres de llarg. La balena s'hi va acostar molt, se'l va mirar de fit a fit un parell de minuts, va fer mitja volta i va marxar també amb la seva imatge per explicar. Impressionant!!