Vaig a llençar la brossa, pare, diu amb veu aguda. Els pares es miren amb complicitat, sabent que de la porta de casa al contenidor no es triguen tres quarts d'hora. Tanca la porta i baixa les escales de dos en dos; al portal l'esperen. Quan la sent es gira nerviós. Llencen les respectives bosses a terra i es fan un petó llarg, amb passió. Sense llengua. De moment, només la fan servir per fer-se promeses que més endavant no sabran complir, i que quan puguin complir, ja no sabran fer. Aquest primer amor donarà pas al primer desamor, i aquest al segon amor. I amb el temps el segon desamor. I així fins que tornin a aprendre, a reprendre, a fer promeses. Però ells encara no ho saben i mentre juguen a fer equilibris amb el balancí del parc, també ho fan amb les promeses. Haig de marxar o el meu pare em matarà. De comiat un petó llarg, amb passió. Sense llengua. Ja la faran servir demà. A la mateixa hora, eh!?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada