Dotzena anada: TED; educació i creativitat

Cada any a Monterrey, California, es celebra el T.E.D. (Tecnologia, Entreteniment i Disseny), un cicle de conferències que, des de 1984, reuneix a les ments més brillants del seu sector. Cada orador disposa de 20 minuts per exposar les seves idees amb l'objectiu de compartir i discutir en benefici de la ciència, les arts, els negocis o assumptes globals. Les xerrades del T.E.D. estan penjades a la seva pàgina i una de les que més m'ha cridat l'atenció per el seu humor, però sobretot perquè diu moltes veritats, és la del gurú de la educació i creativitat Sir. Ken Robinson. Son 20 minutets de res que desitjo que us agradin. Ah... i espero comentaris.

Onzena anada: http://camidestjaume.blogspot.com/

Sí, sí... Estic fent el Camino de Santiago. Us tindré informats. Cliqueu aquí.

Desena anada: Heaven

No sé que tenen les slow motions que m'agraden tant. No sé, potser que la vida tan atrafegada que tenim no ens deixa contemplar les petites particularitats dels petits moments. Alentir el temps com ho han fet Spike Jonze i Ty Evans és un dels meus desitjos més grans des que era petit. Qui no ha somiat mai aturar el temps i fer de les seves? O poder assimilar el fets a poc a poc i prendre les decisions lentament? Ells ho han fet, i a més hi han afegit explosius. Us deixo unes imatges que han acollonit a més d'un dels participants, només fa falta que mireu les seves cares. La música és dels anglesos Unkle. Espero que us agradi. Salut. Poc a poc i bona lletra.

Onzena menjada: Centre Terapèutic de la Memòria

- Bon dia.
- Hola, bon dia. Els seu nom, si us plau?
- Jordi Casamitjà.
- Té visita programada?
- No.
- Passi a la saleta, si us plau, ara el cridarem. - Li diu el recepcionista assenyalant una porta amb la mà.
Entra a una sala buida i molt lluminosa amb cadires posades una al costat de l'altre, mirant cap al centre. Al racó hi ha una tauleta de fusta amb un ram de flors, liliums li sembla que es diuen, un platet amb caramels i una pila de revistes. N'agafa una i es dirigeix cap a una cadira que està més o menys al centre de la paret. S'asseu i mira un quadre de un paisatge tropical que hi ha al fons, davant seu. La típica imatge d'agència de viatges. Baixa els ulls cap a la revista, Saber Vivir es diu, i la comença a fullejar, mirant les fotos, sense llegir.
- Senyor Casamitjà? - li diu el cap del recepcionista que surt pel marc de la porta - Pot passar.
S'aixeca, deixa la revista sobre la pila de la taula i el segueix pel passadis fins una porta.
- Entri. El doctor ara vindrà i l'atendrà.
- Gràcies.
El despatx és gran i tan lluminós com la saleta d'espera. La taula és de les bones, de les de fusta massissa, plena de fotos familiars i una revista de Nature Neuroescince. Té dues nenes i una senyora molt guapa. Mira els marcs que hi ha a les parets, on hi ha els diplomes del doctor. Doctor en neurologia. Universitat de Carolina del Sud. De cop s'obre la porta.
- Perdoni que l'hagi fet esperar. Soc el Doctor Prats.
- Sí, ja. - Diu assenyalant els diplomes amb els ulls. - Jordi Casamitjà.
Es donen la mà i el doctor s'asseu a l'altra costat de la taula, a la butaca de pell.
- Bé, deixi'm que li expliqui. La nostra tècnica consisteix en esborrar els mals records mitjançant estímuls elèctrics a zones concretes del cervell. Vosté ens escriu en aquest full els mal records o experiències que desitja eliminar i nosaltres ho fem. Posaríem uns elèctrodes a la zona prefrontal del cervell i mitjançant uns monitors seleccionem...
- Sí, ja, ja... M'he llegit el fulletó. Però jo voldria esborrar els bons records. Pot ser?
- Home... No ho em fet mai. Aquesta clínica...
- Pot ser?
- Bé, sí, tècnicament sí. Els records es localitzen a la mateixa zona, bons i dolents, però...
- Doncs endavant. Quan vulgui.
- Però escolti, nosaltres... Per què ho vol fer això? No preferiria que li eliminéssim els records dolents? Per què els bons records?
- Miri, no he tingut pas una vida de flors i violes jo. Però tampoc gaire dolenta. Tinc mals records, sí, però m'han fet créixer, n'he après molt d'ells. Ara del que tinc ganes és de enamorar-me per primera vegada i sentir el pessigolleig a l'estomac del primer petó. A aprendre una altra vegada a anar en bicicleta. A quedar-me fins la matinada i veure, bocabadat i per primera vegada com surt el sol. A sentir l'explosió de gust d'una piruleta a la boca i després, davant el mirall, sorprendre'm perquè tinc la llengua vermella. Ensumar totes les flors que em trobi, camí de casa, i descobrir-hi les olors per primera vegada. Mossegar una llimona sense saber que faré una ganyota i que una esgarrifança àcida em començarà de la boca, passarà per el clatell i baixara per l'esquena, fent-me arronçar les espatlles. Obrir els regals que em fan com si fossin els primers que rebo. Com si fos la primera vegada. A...

Novena anada: El constructor virtual

Espectacular, bonic, emotiu i trist curt de Bruce Branit per a un dissabte plujós i fred. Val la pena dedicar-hi el deu minutets que dura.

Desena menjada: El balancí

Vaig a llençar la brossa, pare, diu amb veu aguda. Els pares es miren amb complicitat, sabent que de la porta de casa al contenidor no es triguen tres quarts d'hora. Tanca la porta i baixa les escales de dos en dos; al portal l'esperen. Quan la sent es gira nerviós. Llencen les respectives bosses a terra i es fan un petó llarg, amb passió. Sense llengua. De moment, només la fan servir per fer-se promeses que més endavant no sabran complir, i que quan puguin complir, ja no sabran fer. Aquest primer amor donarà pas al primer desamor, i aquest al segon amor. I amb el temps el segon desamor. I així fins que tornin a aprendre, a reprendre, a fer promeses. Però ells encara no ho saben i mentre juguen a fer equilibris amb el balancí del parc, també ho fan amb les promeses. Haig de marxar o el meu pare em matarà. De comiat un petó llarg, amb passió. Sense llengua. Ja la faran servir demà. A la mateixa hora, eh!?

Vuitena anada: Blancaneus i la poma

Fa uns quants dies vaig anar al supermercat a comprar i vaig agafar dos quilos de taronges, d'aquestes que van amb una mena de reixeta. Origen: "Comunidad Valenciana", posava. També hi diu "tratado con ceras, imazalil y TBZ". Collons, jo volia taronges, no espelmes. I això del imazalil? Què deu ser? I el TBZ? Bé, doncs... investigarem.
Imazalil és un fungicida amb el que tracten moltes de les fruites que venen als supermercats perquè durin la tira de temps. És a dir que mata els fongs que puguin sortir a la pell de les fruites, però què passa si no les rentes bé abans de fer-te el suc? Doncs que ja pots anar menjant iogurts amb bifidus, ja, que no hi ha res a fer. Aquest producte fitosanitari (bon eufemisme per dir verí) ho mata tot, el fong blanquinós de les taronges i, de pas, la flora intestinal. Un estudi fet el 2004 per la Universitat de Costa Rica confirma la seva toxicitat i demostraven greus afectacions en l'ADN. L'estudi consistia en exposar limfòcits, és a dir cel·lules individuals humanes, a concentracions mínimes durant 30 minuts i a 37 graus de temperatura i van observar que es produïen danys directes. També ho van provar amb el tiabendazol (TBZ, us sona?) i els resultats eres pitjors. El TBZ és un altre fungicida que serveix exactament pel mateix que l'imazalil, però com que els fongs a base de fotrel's-hi canya s'acostumen, millor dos per si les mosques. Aquesta tolerància als fungicides n'anomenen resistències. Tu diràs, pobrets! I si ells, els fongs, és resisteixen, nosaltres per què no? L'estudi també diu que tots dos productes afecten directament al sistema endocrí, un complex sistema químic que regula les funcions vitals del nostre organisme, com la reproducció, el desenvolupament embrionari, el sistema immunològic, i fins i tot aspectes del comportament psicosocial. Les substàncies que regulen aquestes funcions es diuen hormones.
Això sí, com a mínim tenen la decència de dir que ho posen, però no és més que una manera de poder rentar-se les mans si mai passa res. Nosaltres mentrestant el que hem de rentar bé és tota la fruita i verdura que mengen. I sinó compreu a l'ecològic de la vostra plaça, que les pomes regalades segur que no son massa bones, eh, Blancaneus?