Sisena menjada: Treu banya!

Sense sortir fa un cop d'ull a fora i veu que comença a clarejar. El dia serà humit i això el posa content. L'hivern sec el cansa per l'esforç de remullar el camí però avui serà diferent, avui lliscarà àgil, fent zig-zag, deixant rastre. Companys d'aventures aprofiten la frescor de la nit per passejar, festejar i menjar però a ell ja no li fan cap gràcia aquestes sortides nocturnes. Més d'un cop ha patit lesions a la closca, que repara lentament però amb eficiència, a causa d'alguna trepitjada dels monstres amb pèl. Si el veiéssiu no ho diríeu pas que s'hi ha esforçat tant a deixar una closca tant bonica per senzilla, sòlida i fràgil alhora. Quan era jove se l'havia decorat, com els germans, amb pintures de guerra per ser atractiu, per semblar el que no era i poder festejar amb èxit en aquestes sortides en la foscor, cosa que l'havien fet despertar amb algun llimac al costat. No té res en contra dels llimacs, els troba atractius, semblen més àgils, però eren relacions sense futur. A més sabia que la seva closca acabaria fent nosa.
També de nit, les bacanals d'escuma que muntaven els seus amics li havien agradat. Algunes divertides, naturals. D'altres artificials a causa del verí que aquells deus semipeluts escampaven pel camí. I quins déus més dolents podien arribar a ser! Les seves cries ja demostraven una falta d'educació bestial quan, encuriosits, li posaven el dit als ulls per veure com reculava la banya. Enveja, pensava. No hi veuen més enllà de la seva cara. Ells sí que tenen mala baba.
Ja arriba la primavera i amb ella les pluges i el sol. Farà pujar l'herba, el menjar, l'abundància. El moment de viatjar. Li han dit un bon lloc per anar, al jardí, el paradís li sembla a ell, on els déus semipeluts posen verí però també ho mullen tot. Haurà d'anar amb compte.

Tercera anada: Patum a la xinesa

Patumerus i patumeres, fa uns quants dies va sortir a la premsa una nova normativa europea sobre les festes de carrer amb material pirotècnic. La notícia va concentrar fins a 10.000 persones i 400 colles de diables, segons alguns mitjans. La nova directiva la podeu trobar aquí per si algú no se l'ha llegit "http://eur-lex.europa.eu/LexUriServ/LexUriServ.do?uri=OJ:L:2007:154:0001:0021:ES:PDF". És normal que hi hagi enrenou quan volen modificar una festa tan nostrada, però crec que no és el cas, feu-li una ullada.
Patumerus, tranquils, sempre ens quedarà la Xina on les normatives sembla que se les passen per el forro, fent servir ferro fos a 1300º. Res de carretilles, bengales i coets.
En el vídeo, que me l'ha fet arribar un company de feina que sempre em sorprèn amb fricades d'aquestes, no es veu però la gent s'hi posa a sota i acaba amb unes cremades bestials. Per guadar l'anonimat del meu company, li direm "E.P.I.". Espeluznante!! Gràcies Epi pel material!!

Cinquena menjada: Bons hàbits

Quan era petit m'havia trobat menjant, més d'una vegada, per la meva tossudesa, a la tassa del vàter. Això a la canalla els hi passa, no sé ben bé per què, hi ha menjars que no volen de cap de les maneres.
Un altre record és el de, després de mitja hora amb una pilota de tall a la boca, deia "tinc pipí" i corrents ho escopia a l'aigua i, feta la feina, tirava de la cadena. Això en el millor dels casos. Altres vegades, quan ma germana es girava, obria el calaix de la taula i hi fotia la bola a dins. En tots tres exemples no crec que les solucions fossin les adients.
En el primer, et pot deixar una mala sensació d'aquell plat i, per sempre més, tenir mania a un menjar que podria ser molt saludable i gustós quan hi ha gana. Es podria preparar un plat divertit i atractiu si es vol i es té paciència.
En el segon, no cal dir gran cosa. Si no menges, no creixeràs. I així de petit m'he quedat.
I en el tercer dels casos, us ho podeu imaginar quan era descoberta la malifeta. Inmenjable! I el més important, sempre era descoberta!!
M'he anat fent gran i he passat per èpoques de pizza, de xino, de frankfurt, de gots de llet per sopar, de nocilla, de cereals, de fuet i xocolata (junts!!), de totes les barreges possibles i ara tinc ganes de cuinar. De cuidar.
Per sort, per gana o per ganes de obrir el paladar m'agrada tot. I qui sap? Potser un dia em veieu menjant alguna llagosta per Àsia, cangur per Austràlia o foca a Groenlàndia. Qui sap?
El que si sé és que m'ha vingut gana...

Segona anada: Karakia

Quan vaig començar a parar aquesta taula no sabia quants comensals hi hauria, ni què s'hi menjaria. Mica en mica la vaig decorant. Algun dia, romàntic, hi posaré una espelma. Un altre, més cansat, els plats seran insípids.
Avui, com al programa del 33, cuines del món. Avui, Somàlia. I ho faré amb K'naan.
Aquest viatger, que és el què vol dir el seu nom, va néixer a Mogadiscio fa 31 anys i va refugiar-se amb la família al Canadà, fugint de la crisi que patia el seu país al principi dels 90.
A mida que anava aprenent anglès escoltant rap, anava fent les seves pròpies cançons. Va deixar l'escola per fer un viatge de dos anys, que un bon dia de 2001, a Ginebra, a la celebració del 50 aniversari del Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats, el va portar davant dels micròfons i va fer una forta crítica a l'ONU pel seu paper a la crisi somali que ell, la seva família, els seus amics havien patit.
Entre els assistents a l'acte hi havia el cantant senegalès Youssou N'Dour que, impressionat pels collons que tenia el nano, el va "apadrinar".
No m'agrada massa el rap, però sé reconèixer quan algú fa les coses amb sentit i K'naan és un bon Mc que ens pot servir per saber què es cuina per aquests racons de món.
Em sap greu si el menú no es del vostre gust. Us diria bon profit però potser us ennuegueu. La veritat és que treu la gana.
Recordeu; aquest món és com un dinar, si ens ho mengem tot els altres convidats no tastaran res. La nostra riquesa és la seva pobresa.

Quarta menjada: Preparació

Calenta, m'acarona la galta i llisca fins el llavi. Record vaginal. Càgum! De mar, salada.
La primera capa, dura, es desprèn fàcilment i despulla una segona, tocada, malferida. Estalviar és de savis i intento aprofitar tot el que es pot. El viatge ha sigut dur, i els cops calen molt endins. Haurà arribat al cor? La forma, original, es deforma. La ferida més gran serveix de base per començar a fer trocets el què, de principi, íntegre, no em servia. Esmicolada, amb escalfor suau, s'estova i endolceix. Arribat a aquest punt puc començar a preparar el plat que desitjava.
M'encanta la ceba, però crua, a vegades pica.

Tercera menjada: La història de les coses

Crec que qualsevol comentari sobra. L'Annie Leonard s'explica prou bé. Disfruteu dels 20 minutets que duren els dos vídeos junts i a veure que en penseu. Bon profit!!

Segona menjada: L'olla

Em desperta un soroll metàl-lic que conec però no reconec. L'olor (o potser pudor) em desvetlla i decideixo posar un peu a terra. Arronso els dits, la rajola és freda. Mai m'han agradat les moquetes o les estores. Em llevo i segueixo el meu nas que em porta fins a la cuina. Allà la tapa tremola i fumeja. Amb un drap de cuina li trec el barret a l'olla i em sorprèn el baf de la col i la patata que em serena de cop. M'imaginava un cafè amb llet o un cacau amb unes magdalenes ensucrades i tovetes, però què hi farem. Si m'hagués llevat més d'hora el forn seguiria obert.
Qui ha encès els fogons? Una gran cuinera, que sap que la vida és dura i s'ha de menjar verdura.
Obro el segon calaix buscant una forquilla, ja que el primer és el guardar-hi el pa. Res. Això era fa temps, a casa els pares. La mandra i la son m'han traït. Tanco el calaix, obro el de sobre i agafo el què buscava més un ganivet petit per tallar l'all i la cansalada. Amb la forquilla aixafo la col i la patata, i ho passo tot per la paella. Ho poso en un plat i m'entaulo, amb un ditet de vi al got. M'ho menjo tot mentre miro el cul de la cuinera, que es gira i em pica l'ullet. Sap que el dormir fa venir gana i que sovint s'ha de menjar el què hi ha.

Primera anada: Excelsior III

Avui he recordat aquest vídeo que vaig veure fa temps a "Fogonazos", un dels blocs pel que, de tant en tant, trec el nas. No sé ben bé per què l'he recordat. Suposo que pel moment que estic vivint. Un salt espectacular i una baixada amb algun que altre inconvenient (que ara us explicaré) per acabar amb el peus a terra, sa i estalvi.
El 16 d'Agost de 1960, a la base d'Alamogordo de New Mexico, Joe Kittinger pujava a un globus atmosfèric amb la intenció de participar en un experiment anomenat Excelsior III. Amb l'experiment volien comprovar els efectes de l'alçada en els humans. Crec que pujant a qualsevol pic els efectes queden demostradíssims però van voler anar més enllà.
Aquest valent va saltar des de 31.300 metres (ufff...) i va trigar gairebé 14 minuts en arribar a terra. Ajudat amb bombones d'oxígen, clar. Diuen que al saltar se li va trencar un guant i la mà li va duplicar el tamany. A l'arribar a terra la mà va tornar a la seva forma natural sense més conseqüències. Les imatges son antigues però espectaculars.
Tranquils, no tinc planejat saltar d'enlloc. Estic volant mirant-me la mà. A veure si torna a lloc...

Primera menjada: Randy Pausch

Randolph Frederick Pausch, professor d'informàtica de l'Universitat Carnegie Mellon, Pittsburgh, va morir d'un càncer de pàncrees el 25 de juliol de l'any passat.
Especialista en el disseny i interacció home - màquina, les seves últimes conferències parlen de altres tipus de relació.
La meva intenció (i la seva) no és que us poseu tristos, al contrari. El missatge és un altre. Jutgeu vosaltres mateixos i comenteu, siusplau.