Cinquena anada: Silphium

Mitologia i història es barregen sovint i avui ho fan per explicar la història del Silphium, una planta extingida que va ser molt important per a tot un imperi. La cobdícia de l'home la va fer desaparèixer.
Explica la mitologia que a Tessàlia hi havia una pastora anomenada Cirene. Era filla del rei dels làpites, famosos per lluitar contra els centaures. Jo no m'imagino pas a la infanta treient a pasturar les cabres per Sarrià, però és això, mitologia. Diu que Apol·lo la va veure un dia com matava un lleó amb les seves mans mentre pasturava pel bosc i això el va posar tonto. Tant va ser així que, seguint el consell dels centaures, la va raptar, la va pujar al seu carro d'or (a Apol·lo es veu que li agradaven els cotxes de luxe) i se la va endur cap al nord d'Àfrica, a una regió de Líbia que des d'aleshores porta el seu nom. Fruit d'aquest amor va néixer Aristeu. Tal era l'amor dels seus pares cap a ell que el van confiar a les musses i aquestes li van ensenyar l'art de la predicció, adivinació, apicultura, herboristeria i caça. També a conrear l'olivera. Educació multidisciplinar, en diuen. D'adult, es diu que va ser un home savi i pietós, i que va lliurar les illes Cíclades de una terrible pesta que patien. Diu que cada dia feia un ritual a Zeus i aquest, com a mostra d'agraïment, va enviar una suau brisa que es va endur la malaltia. Tant de temps aprenent d'herbes, i mira... Amb una mica de vent... Càgum, devia pensar.
La història explica una altra cosa, i és que a l'any 630 a.C. l'illa de Thera, com totes les Cíclades, patia una gran sequera. Hi havia superpoblació i per tant sobreexplotació. I per tant, gana. Es va consultar l'Oracle de Delfos i es va interpretar que part de la població hauria de migrar cap al nord d'Àfrica. Ben pensat perquè a menys població, més recursos a repartir. Però com que a casa enlloc, ningú volia marxar. Les autoritats van seleccionar un grup de gent a fer-ho per la força. Una tempesta els va sorprendre i van haver de tornar, però els seus ex-conciutadans els van rebre a pedrades i van reprendre el viatge. El lloc escollit va ser a les costes de Líbia, on van fundar la ciutat de Cirene, que en grec vol dir sospir. Devia ser per enyorança. Els colons es van aclimatar bé, es van barrejar amb la gent de la terra i van descobrir una planta autòctona que s'assemblava al fonoll però més gran en tamany. Li digueren Silphium i de seguida van veure el seu potencial.
El Silphium ja està extingit i es pensa que era de la família de les fèrules. Plini en parla i diu que valia el seu pes en denaris. Les monedes tenien, a la part de la creu, la seva imatge, símbol de poder. Amb el Silphium es feien perfums, condiments per a la cuina, ungüents, medicaments per a la tos, pel mal de coll, mal de panxa, per a la retenció de líquids, per a treure berrugues, contra la lepra, per prevenir la caiguda del cabell, com a anticonceptiu, com a píndola per avortar, com a antídot per a verins i un llarg etcètera.
El problema és que la planta era salvatge i no es podia cultivar. La seva explotació era de monopoli reial, amb normes molt estrictes sobre la recol·lecció i comercialització. La sobreexplotació va fer que desapareixés al segle I d.C.
Plini el Vell (23-79 d.C.) va descriure la última que es va trobar i que va ser entregada a Neró. "El regal més preuat que podia donar la natura al home", va dir.


Però no cal anar ni a Grècia, ni a Líbia, ni 2000 anys enrere per veure com desapareixen espècies de gran valor. Com a la Vall d'Hebron, on es podien recollir fins fa ben poc maduixes autòctones (Fragaria vesca), o a Montjuïc, la rapa de frare o apagallums (Arisarum simorrhinum). Als estanys de Sils, ja secs, es podien agafar castanyes d'aigua (Trapa natans). O la orquídia dedicada al Dr.Trèmols (Epipactis tremolsii), a la imatge, que es trobava pels voltants de Montcada. En la majoria de casos el ciment, o més ben dit l'home, les han fet desaparèixer. I sense mitologia. Una llàstima.






La informació l'he tret (o gairebé podria dir "robat") d'un article de Carlos Azcoytia i de l'Institut Botànic de Catalunya.