Novena menjada: La figa

Ja no és el què era, pobreta. S'ha engreixat i la pell se li esquerda. El bronzo que ha agafat amb el sol és l'únic que la posa contenta, sap que si algun jove la veu segur que li tira la canya. Ella espera. Recorda amb nostàlgia quan estava feta una floreta i venien les abelles, papallones i borinots a festejar i fer-li pessigolles. Aix... quins temps!! I quina vida més curta! Però ella espera. I es desespera. Fa dies que li fa mal el coll i això no li agrada. Mala senyal, li diuen les altres, massa amunt vas voler anar. Tenen raó, és per llei. Una de la que ningú s'escapa, implacable, la de la gravetat. Les cervicals la maten viva, i mentre fa un repas de la seva curta però intensa vida, sent l'últim crec, aquell tan anunciat. Mentre cau pensa que no tot s'ha acabat, que encara se'n pot treure molt de suc d'aquella curta vida i... xoof!! Ja està, la llei a complert la seva fi. I així, amb tota la seva dolça anima oberta al cel, sent:Jijijijiji, jijijijiji. Ella se les mira i pensa: Immadures!!