Sisena menjada: Treu banya!

Sense sortir fa un cop d'ull a fora i veu que comença a clarejar. El dia serà humit i això el posa content. L'hivern sec el cansa per l'esforç de remullar el camí però avui serà diferent, avui lliscarà àgil, fent zig-zag, deixant rastre. Companys d'aventures aprofiten la frescor de la nit per passejar, festejar i menjar però a ell ja no li fan cap gràcia aquestes sortides nocturnes. Més d'un cop ha patit lesions a la closca, que repara lentament però amb eficiència, a causa d'alguna trepitjada dels monstres amb pèl. Si el veiéssiu no ho diríeu pas que s'hi ha esforçat tant a deixar una closca tant bonica per senzilla, sòlida i fràgil alhora. Quan era jove se l'havia decorat, com els germans, amb pintures de guerra per ser atractiu, per semblar el que no era i poder festejar amb èxit en aquestes sortides en la foscor, cosa que l'havien fet despertar amb algun llimac al costat. No té res en contra dels llimacs, els troba atractius, semblen més àgils, però eren relacions sense futur. A més sabia que la seva closca acabaria fent nosa.
També de nit, les bacanals d'escuma que muntaven els seus amics li havien agradat. Algunes divertides, naturals. D'altres artificials a causa del verí que aquells deus semipeluts escampaven pel camí. I quins déus més dolents podien arribar a ser! Les seves cries ja demostraven una falta d'educació bestial quan, encuriosits, li posaven el dit als ulls per veure com reculava la banya. Enveja, pensava. No hi veuen més enllà de la seva cara. Ells sí que tenen mala baba.
Ja arriba la primavera i amb ella les pluges i el sol. Farà pujar l'herba, el menjar, l'abundància. El moment de viatjar. Li han dit un bon lloc per anar, al jardí, el paradís li sembla a ell, on els déus semipeluts posen verí però també ho mullen tot. Haurà d'anar amb compte.