Segona menjada: L'olla

Em desperta un soroll metàl-lic que conec però no reconec. L'olor (o potser pudor) em desvetlla i decideixo posar un peu a terra. Arronso els dits, la rajola és freda. Mai m'han agradat les moquetes o les estores. Em llevo i segueixo el meu nas que em porta fins a la cuina. Allà la tapa tremola i fumeja. Amb un drap de cuina li trec el barret a l'olla i em sorprèn el baf de la col i la patata que em serena de cop. M'imaginava un cafè amb llet o un cacau amb unes magdalenes ensucrades i tovetes, però què hi farem. Si m'hagués llevat més d'hora el forn seguiria obert.
Qui ha encès els fogons? Una gran cuinera, que sap que la vida és dura i s'ha de menjar verdura.
Obro el segon calaix buscant una forquilla, ja que el primer és el guardar-hi el pa. Res. Això era fa temps, a casa els pares. La mandra i la son m'han traït. Tanco el calaix, obro el de sobre i agafo el què buscava més un ganivet petit per tallar l'all i la cansalada. Amb la forquilla aixafo la col i la patata, i ho passo tot per la paella. Ho poso en un plat i m'entaulo, amb un ditet de vi al got. M'ho menjo tot mentre miro el cul de la cuinera, que es gira i em pica l'ullet. Sap que el dormir fa venir gana i que sovint s'ha de menjar el què hi ha.